En el marc de la Catalunya de mitjans segle XIX, compromesa en la lluita general entre liberalisme i absolutisme, la recuperació de la universitat barcelonina permet, a l’emergent burgesia catalana, establir un programa de recuperació dels estudis superiors enfaixats per les normatives restrictives dels governs liberals, que mantenen una orientació centralista de la instrucció pública, i de la resta d’instruments polítics. Llorens es mantingué sempre en l’estricte compliment de la seva missió professional: formar el jovent universitari en els coneixements de la filosofia –sobretot l’escocesa del sentit comú-, però també en els aspectes ètics i morals, despertant el que per Llorens era el quid de la Filosofia: la consciència. Vinculat amb el naixement de la Renaixença catalana, algunes de les persones que més tractà el filòsof, i sobre les que influí decisivament, van ser Manuel i Pau Milà i Fontanals, Joan Mañé i Flaquer, Marià Aguiló, Josep Maria Quadrado i Joaquim Roca i Cornet. Llorens, persona escoltada i respectada pels seus contemporanis, tingué dos alumnes especialment reconeguts en els àmbits culturals català i espanyol, Josep Torras i Bages i Marcelino Menéndez Pelayo.